L’escriptor colombià Carlos Alberto Palacio Lopera ha sigut el guanyador del Premi Internacional de Poesia “Miguel Hernández-Comunitat Valenciana” en l’edició de 2020, convocat per la Fundació Cultural Miguel Hernández, al qual han concorregut 383 poemaris, dotat amb 8.000 euros, un element artístic acreditatiu i la seua publicació a càrrec de la prestigiosa editorial madrilenya Esdevindre. L’obra guanyadora porta per títol “Abajo había nubes”.

A causa de la crisi sanitària provocada pel Covid-19, la fallada s’ha hagut de realitzar de manera telemàtica, si bé tant el president del Jurat, Sr. Francisco Javier Díez de Revenga, com el director de la Fundació Cultural Miguel Hernández, Aitor L. Larrabide, han volgut destacar en l’esperança que deixa aquest nou llibre, l’autor del qual és un enamorat del poeta oriolà.

Carlos Alberto Palacio Lopera és graduat com a metge i cirurgià per la Universitat Pontifícia Bolivariana de Medellín, a Colòmbia, i ha dedicat els últims vint-i-cinc anys de la seua vida, de manera exclusiva i després de realitzar estudis musicals en l’Institut Superior d’Arts de l’Havana (Cuba), al cultiu de la paraula cantada i escrita. Ha publicat dos poemaris: “Pasacintas” (2013) y “Así se besa un cactus” (2017) i ha sigut guanyat, entre altres reconeixements, el Premi Nacional de Música del Ministeri de Cultura de Colòmbia.

Amb nou discos editats, és considerat per la crítica especialitzada com un dels més destacats lletristes de la seua generació. La seua passió per les relacions entre poesia i cançó es veu reflectida, de manera especial, en el seu més recent àlbum, “El siglo del loro”, un homenatge a la literatura del Segle d’Or espanyol consistent en sonets musicalizados i cantats en companyia d’alguns dels més reconeguts cantautors hispanoamericans entre els quals es compten Javier Ruibal, Jorge Drexler, Pedro Guerra, Coc Malla, Marta Gómez, Rozalén i El Kanka.

En l’actualitat cursa l’últim any dels estudis de Filologia Hispànica en la Universitat de Antioquia, a Medellín, i combina l’escriptura de la seua tesi de grau, centrada en el fenomen de la musicalización poètica, amb la feina de casa com a docent en música i litratura.

Dirigeix i coordina La Cofradía de la Palabra, un espai virtual amb més de 1.200 integrants de díhuit països, dedicat al cultiu de l’escriptura de les formes clàssiques de vers rimat en espanyol.

El Jurat ha sigut presidit, per la seua condició de patró de l’Entitat, per Francisco Javier Díez de Revenga, catedràtic de Literatura Espanyola en la Universitat de Múrcia. A més, el Jurat ha estat compost per l’escriptora i poeta Blanca Andreu i els poetes i professors Joaquín Juan Penalva (Universitat Miguel Hernández) i Arcadio López-Casanova (Universitat de València), i l’editor Juan Pastor. El director de l’entitat convocant ha actuat com a secretari.

El professor Díez de Revenga, president del Jurat, ha destacat “la bona construcció i la seua coherència estructural, malgrat l’evident varietat argumental i dels diferents interessos temàtics que l’enriqueixen”. A més, ha afirmat que el llibre està “presidit per una evident sensibilitat, és emotiu i compromés amb reflexions de notori humanisme que revelen una evident maduresa i conviccions sòlidament sustentades. És destacable en tot cas l’originalitat dels seus plantejaments temàtics i dels resultats obtinguts”.

Per part seua, Blanca Andreu ha subratllat la seua “enorme riquesa verbal” i la commoció que provoca la seua lectura gràcies a la seua originalitat.

Joaquín Juan Penalva, ha ressaltat que el llibre “traça un ampli recorregut a través dels llocs de la memòria (la infància, ciutats com l’Havana, la reflexió sobre el pas del temps i la impossibilitat d’atrapar-lo…)”. Per això, segons Penalva, “el resultat és un poema-ric que recorre la pròpia existència del jo poemàtic a través de les diferents composicions que jalonen el volum, dividit en tres parts ben diferenciades: “Anamnesis”, “Mañana, la piedra” y “Aquí, el ocaso”. A més, ha destacat que “una enorme força poètica encoratja la majoria de les composicions del llibre, amb un frasege brillant que permet, al mateix temps, el relat, l’evocació i la construcció de belles imatges”. Conclou amb l’afirmació de què “es tracta d’un llibre ben armat, que serveix de suport a una veu plenament formada”.

El professor Arcadio López Casanova ha indicat que es tracta d’un llibre “extens i intens en el qual l’autor, amb veu original i varietat de tons i registres, dóna representació lírica a la intrahistoria personal (amb focus en el “jo”) i social (en el “món”)”. Conclou amb l’opinió de què es tracta “d’una poesia de profund signe testimonial, amb poemes de poderós alé enunciatiu, d’acurada construcció i sostinguda modulació rítmica, i d’un llenguatge de sorprenents valors expressius. Un llibre, a més, de molt marcat accent renovador”.

L’editor Juan Pastor ha destacat del llibre “la intenció del seu discurs poètic, on les imatges se succeeixen i emboliquen al lector al llarg de tot el poemari”. Així mateix, segons Pastor, “destaca la rotunditat del llenguatge poètic i la riquesa de la seua intenció en el missatge globalitzat del llibre”. Així mateix, ha avançat que el llibre eixirà publicat en una tirada de 1.500 exemplars en el mes vinent d’octubre, i l’acte de lliurament del Premi, al mes següent, al novembre.

El director de la Fundació Cultural Miguel Hernández ha comunicat al guanyador la concessió del Premi, i Carlos Alberto Palacio Lopera ha remés el següent text:

“Si per a un poeta en llengua castellana el nom de Miguel Hernández resulta indefugible, per a un cantautor, per a un escriptor de cançons la ullera de llarga vista de les quals està posat en el text, la figura del poeta d’Orihuela esdevé punt cardinal. La tintineante musicalitat dels textos d’Hernández els fa susurrables en els codis de la música i dolçament cantables com els cantautors del segle XX es van encarregar de demostrar-nos-el. La seua obra, profunda i lleu, mai va abandonar l’original terreny de l’oralitat que, per segles, va contindre a la poesia; la seua vocació de terra”.

“En la meua llunyana infància de poble, en els vessants dels camines i en un país en guerra, Miguel Hernández va sonar sempre pròxim, amb el to local que només tenen les veus universals. Rebre el Premi Internacional de Poesia Miguel Hernández, honor a part, m’obliga a tornar a l’hort de la casa de la meua infància on el meu pare llegia en veu alta, per a mi i per a les meues germanes, els poemes que estimava mentre ens demanava mai oblidar el privilegi de no ser xiquets parellers”.