Escriure , deia fa algunes dates, ací, és invenció. Però tal vegada un s’ha quedat curt davant la complexitat de l’assumpte. L’escriptora italiana Elena Ferrante aborda aqueix procés en la seua recopilació de xarrades convertida en assaig sota el títol d’En els marges (Lumen, març de 2022). Tal vegada l’original, I margina i il dettatto (els marges i el dictat), revele millor el sentit d’aquestes reflexions, en les quals l’enigmàtica Ferrante , de qui es diu que és una traductora anomenada Anita Raja, que utilitza aquest pseudònim per a ocultar la seua identitat, esbudella les seues tècniques obrint-se ella mateixa en canal com a dona que ha hagut de superar la sabata xinesa de la marginalitat de l’escriptura “femenina”.
Tot va començar, relata, amb els primers quaderns a l’escola primària, amb els seus marges que constrenyien la cal·ligrafia infantil. “Si la teua escriptura no quedava tancada en aqueixos fils tendits, et castigaven”. Aqueixes línies i aqueixos marges van continuar condicionant de manera inconscient la seua escriptura, quan habitada per una vegada estranya al seu propi jo va començar a escriure. Llavors, un paràgraf d’aqueix   estrany llibre-considerat per molts una obra mestra- d’Italo Svevo (La consciència de Zeno) li va produir una espècie de revelació, en comprovar que el protagonista tenia problemes similars als seus quan “repantigado en una butaca club” agafava “un llapis i un full de paper”. El pensament de l’escrivent es dissociava d’ell i al mateix temps “aqueix pensament el veu”. És alguna cosa en moviment, que puja i baixa i es “manifesta” abans de desaparéixer. Entretant, les lletres , moltes, que formen les paraules del text, s’afanyen per captar una cosa inagafable, tal vegada el passat.
Elena Ferrante , en aquells dies, llegia molt i tenia la curiosa sensació que de les pàgines d’aqueixos llibres sorgia una veu masculina. Als tretze anys ella ja escrivia i aqueixa veu d’home, d’un ser invisible o indefinit (“no sabia si més no si tenia edat o era major, tal vegada vell”)  era la que li dictava el que havia de posar per escrit.
El seu complex d’inferioritat literària respecte al masculí es resol amb la lectura d’altres dones  literates, com Gaspara Stampa (poetessa del Renaixement italià) o Virgínia Woolf. Elles li ensenyen que l’escriptura pot i deu violar les regles del joc i els cànons establits. No obstant això, ha de lluitar amb les lletres i les frases que formen. Hi ha dos tipus d’escriptura, adverteix: la que de xiqueta li celebraven els seus mestres que li deien que seria una bona escriptora  i l’altra que sorgeix sorprenentment, es manifesta i després s’eclipsa.
“L’acte d’escriure és pur temptar a la sort”, afirma Ferrante, després de conéixer que la Woolf li diu al seu amic , el també escriptor Lytton Strachey,  que “fica la mà en un pastís i furga”,  i que a més ella sent que és “vint persones diferents”. Quan un escriu, certament,  no sap qui és.
Després, està el problema de trobar “l’escriptura vertadera”, aqueixa que Woolf defineix com “un concentrat de sensibilitats”.

LA VIDA VIVA
Elena Ferrante descriu amb profunditat i subtilesa el llarg procés -“prolongat i insatisfet aprenentatge”-  que la converteix de lectora adolescent a autora. Amb l’ajuda de Beckett, que cita per a dir-nos que en literatura són imprescindibles les formes o estructures robustes, que ella adopta.
Des de la gàbia dels seus quaderns escolars fins a la rebel·lió posterior, l’escriptora prossegueix en la seua lluita oscil·lant entre l’equilibri i el desequilibri, entre l’ordre i el desordre: “Així, la novel·la d’amor comença a satisfer-me quan es converteix en novel·la de desamor”.
No li ha anat malament a l’autora de nombrosos títols, alguns d’ells portats al cinema, com La filla fosca i a la televisió, com la saga “Dues amigues”. Qui vulga seguir les seues aigües té en aquest assaig, del qual ressenyem part de la seua essència, un text necessari per a entendre millor l’ofici d’escriure.
Cal tindre en compte, conclou la Ferrante després d’analitzar la Divina Comèdia, que “cap llengua i cap escriptura es fan soles. És a dir, l’escriba ha d’estudiar i aconseguir una destresa tal que la paraula, en fer-se escriptura és “quasi com” si correguera de l’interior a l’exterior, del cor a la pàgina, de manera autònoma”.
Gertrude Stein, una altra de les grans inspiracions de Ferrante, citada ací per ella, deia que Hemingway era covarda (yellow)  perquè en comptes de contar la seua història vertadera es limitava a escriure “confessions” per a impulsar la seua carrera. L’exercici de l’escriptura literària requereix valor per a comptar les coses tal com són, com plantejava Diderot  en Jacques el fatalista. Presentar un producte literari “ben fet” pot funcionar però és mentider si es fa per raons oportunistes. És de la “vida viva”, com l’anomenava Dostoievski, “d’on provenen els grans i petits motius per a escriure”, afirma la best seller italiana. Hi ha molta gent que escriu bé, però els imprescindibles es distingeixen per la manifestació d’una problemàtica constant i un univers inconfusible en les seues paraules.