Martín Sanz és un home de professió i ofici que li permès construir en ell la seua manera d’interactuar amb la xarxa social amb la qual conviu. De professió periodista, amb una trajectòria important en diferents diaris i departaments de comunicació públics i privats que ha construït la seua trajectòria professional, I és un home d’ofici, perquè és escriptor, i escriu per a compartir les fotos que arreplega i fer-les comunes entre la ciutadania, per tant és un escriptor amb didàctica amb especial sensibilitat per a crear picades d’ullet que es queden per al futur. Avui m’entreviste amb tots dos i es nota.
P: Eres un alacantí segur malgrat que originàriament vas nàixer en un altre lloc. El teu amor per Alacant té un centre especial en un lloc singular la ciutat que la teua vas relatar en el teu penúltim llibre: “La Gran Oblidada. Postals des de la Albufereta. Què significa aquest lloc per a tu?
R: És el lloc on ara com ara estic més a gust. La Albufereta per a la meua és molt. La Albufereta és el meu barri, encara que no fóra el meu primer barri d’Alacant fa 22 anys. És el meu lloc, i açò ha de ser per alguna cosa. Les persones pertanyem a un lloc. És l’origen d’Alacant, encara que existeixen teories diverses; quan vaig a passejar per la platja Cantalar imagine aquells vaixells que arribaven a Alacant com a port d’acolliment com molts que hem vingut a parar a aquesta benvolguda ciutat que no senzilla. Per açò, fa un parell d’anys desitge explicar a través de postals elements històrics, socials, culturals o fins i tot la seua pròpia crònica negra que l’ha tingut com el famós cas de la vídua negra. Un territori on han passat moltes coses i cal seguir atents.
P: Eres simpatitzant de la tercera edat: el teu primer llibre, sent més jove, va ser una semblança amb una biografia autoritzada del cronista de la província Vicente Ramos; després els testimoniatges sobre l’empresari Manuel Peláez i avui l’arquitecte Juan Antonio García Solera amb 94 anys.
R: Hi ha un altre treball per ací del que estic molt content i orgull que és l’aspecte literari, en forma d’una entrevista, del pintor Enrique Lledó en 2004 amb motiu d’una exposició antològica que va organitzar l’Ajuntament d’Alacant en la Sala de la Llotja. Una retrospectiva de la seua obra de la qual va anar comissari el pintor Carrasco i jo m’encarregue de la part literària d’aquelles converses construint-les en la Casa Groga de la plaça dels Estels. Unes converses que ara les he portat a un altre espai, amb García Solera també en l’estudi de la Avda Ramón y Cajal. Sí, gent gran, que encara que les institucions la seua obstinen a promoure el talent jove i el emprendimiento -lògic- però no per açò hem d’oblidar als nostres majors com a principi d’autoritat, de respecte i reconeixement atès que tenen moltes coses que explicar. Tenir la llibertat de gravar i fer fluir les xarrades per a descobrir qui és García Solera, arquitecte que està darrere d’edificis com el ADDA, Complex Vistahermosa, Col·legi de Metges i un altre gran nombre d’Alacant o Benidorm. Record que li vaig dir que cria que havies d’explicar coses, que plasmar reflexions, idees i records propis i açò para mi ha sigut un honor. Han sigut obres que han agradat a qui havien d’agradar que eren a ells. Sense intentar alçar càtedra és alguna cosa quedarà per al futur.
P: Els teus llibres, més de tall periodístic, van anar “Made in Alacant” que són més de 60 entrevistes a persones de la societat alacantina i posteriorment “Absències” que és un cresol de records i vivències amb protagonistes de la realitat alacantina, tots ells morts. Se’t recordarà com una espècie de cronista.
R: L’important és que se’ls recorde a ells i a elles, persones que he portat al paper. Made in Alacant, s’ajustava als cànons periodístics atès que era una columna setmanal d’ABC Comunitat Valenciana. Hi havia quasi de tot menys polítics que explicaren com estava anant aqueixos anys difícils de la crisi. Després de fer unes 60 entrevista, em vaig asseure amb Juan Carlos Soler, el fotògraf que m’acompanyava, i vam emprendre aquella edició.
Després va arribar Absències que és un treball dels més íntims i personals que fet fins al moment. Ha sigut una espècie d’exorcisme en positiu de persones que havia conegut gràcies als meus anys joves de periodisme de carrer i que amb el temps va passar a ser una gran amistat. Com Sergio Balseiro, periodista, Margot, artista, veïna del Pla i la Albufereta i que per aquestes dates de nadal rebia d’ella algunes il·lustracions. Era tot el que em queda d’aqueixos moments, dels matins i les vesprades que vaig passar amb ells.
Presentación de libro “Juan Antonio García Solera: testimonio de una época”. Foto: Juanjo Cervetto
P: La presentació del llibre “Juan Antonio García Solera: testimoniatge d’una època” editat per la Diputació d’ALacant, què suposa per a tu, com a escriptor, en la teua carrera.
R: El llibre quasi ha sigut una excusa per a arribar al succeït l’altre dia en la presentació. L’important és Juan Antonio García Solera la resta som atrezzo i Juan Ramón Gil, director general de contesos del diari Informació, que va presentar l’acte, va assenyalar que aquesta ciutat li deu un homenatge i així va ocórrer. El més satisfactori per al meu, i ho dic amb la boca ben gran, és que Juan Antonio es marcara un striptease i parlara des del cor i sentiments amb diferents moments climax d’emoció en el lloc, en el ADDA, on es podia considerar que es tancava un projecte d’una manera molt especial. Ha tingut molts homenatges i reconeixements com el premi Maisonnave, ser declarat Maestro d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana o Premi Important de l’Informació. A aquesta gent cal escoltar-la molt.
P: Un home d’èxits amb projectes molt significatius a Alacant i província: a Alacant, per exemple el complex i la Cínica Vistahermosa, Urbanova, la rehabilitació de l’Hotel Pal·las o el Col·legi de Metges, la Clínica Vistahermosa i en la província, com Benidorm, algunes promocions que es van emmarcar en el que després es va dir el Racionalisme Llevantí.
R: Aquesta reivindicació del seu treball duta a terme pels autors David Sardaña i Íñigo Lanz on van voler mostrar aqueixes construccions sense prejudicis. No tot el que es va fer està malament. El seu projecte de recerca artística va ser para mi un al·licient per a enganxar-me a la figura de l’arquitecte Juan Antonio García Solera que jo vaig començar a mirar amb altres ulls.
P: Un home també amb algun fracàs com va ser el PGOU de la ciutat d’Alacant que l’alcalde Lassaleta, cree, va fulminar o les baixes relacions amb la pròpia Universitat d’Alacant.
R: Ja saps que tinc el costum de no ficar-me en política, però és cert que arriba el primer govern democràtic a la ciutat i al·ludeixen motius econòmics per a rebutjar la seua proposta encara que la realitat fóra una altra, la raó era que els feia olor d’abans del 74 i llavors van decidir que no tocava.
P: García Solera és crític. Diu coses com “A Alacant no s’ha respectat gens, ni les més bàsiques directrius generals, i així no sé pot fer gens” o parla de la feblesa de l’alacantí, que és una situació del alicantinismo.
R: Ell és geni i figura. Crític i autocrítico i no per açò vulgues menys a Alacant. Li dol Alacant perquè ha sigut testimoni directe de com ha crescut aquesta ciutat des dels anys 50 arquitectònicament, urbanísticament o estèticament. Ho diu perquè ho ha conegut, estudiat i analitzat i segueix mirant-te als ulls amb els seus ulls blaus dient-te el que pensa atès que no ha callat ni baix de l’aigua.
Comentarios