-No existeix el “contagi social” entre adolescents transgènere, confirma un estudi de la revista Pediatrics que refuta aquesta teoria que ha servit en els últims temps per a impulsar lleis antidret als EUA.
-La Universitat de Princeton realitza el primer estudi longitudinal que es publica sobre una mostra de 6000 menors trans i conclou només un 2,5% “es penedeix” i abandona el seu procés de transició.
-Un estudi de dècades confirma fonaments i condicionants biològics (genètics, hormonals i neurològics) de la identitat de gènere.
“és altament improbable que la formació de la identitat de gènere, del jo generificado, siga una funció sense un fort assentament biològic, perquè se situa com a pedra angular de la supervivència de la nostra espècie que, igual que la resta dels mamífers, es reprodueix sexualment i precisa de la interacció de dos sexes. Aquest fet ens condueix indefectiblement a la diferenciació sexual de l’organisme, inclòs el cervell.»

Curiosament, les notícies més importants en els últims temps per a les persones trans no són notícies d’activisme, sinó de ciència. I he de dir “curiosament” perquè aquestes troballes, aquests grans avanços que m’atrevisc a qualificar de crucials per a la comprensió del que són les identitats trans no han tingut pràcticament cap ressò social, no han alçat cap curiositat ni debat, no han trobat a penes difusió excepte en els ambients pertanyents a les especialitats científiques que tracten.
Com a persona trans que sempre estarà agraïda per una curiositat innata que m’ha acompanyat tota la meua vida, com a dona trans que lluite dia a dia per conéixer una mica més els meus orígens i el perquè soc així, com a estudiosa insaciable que s’ha engolit i assaborit amb plaer tots els totxos imaginables de medicina, genètica, neurologia, biologia, sexologia, antropologia, història, sociologia i mil disciplines més (fins i tot algun llibre de “activisme”, que sobre això també cal saber i cal estar al dia) se’m fa del tot frustrant aquesta falta de curiositat científica per part de la societat, aqueix silenci dels estaments polítics i judicials i dels mitjans de divulgació general.
Per a mi seria normal trobar oposició i ignorància (la pitjor ignorància, la del qual no vol saber) en aqueixos sectors de la societat que militen el seu odi i ostenten la seua transfòbia política i ideològica, però en principi m’ha sorprés trobar també una inusitada hostilitat cap a algunes d’aquestes conclusions per part d’unes certes (poques) persones trans als qui els he comentat fets concrets les meres enunciacions dels quals semblen aterrir-los (rellegir la tercera notícia) en atemptar contra el seu esquema establit de les coses, aqueix edifici en el qual durant anys algunes d’elles han fundat el seu activisme, persones l’honestedat de les quals i encomiable il·lusió per crear una societat millor estan fora de tot dubte.

No existeix el contagi social trans; només un 2,5% es penedeix de la seua transició; la identitat de gènere naix de condicionants biològics, no únicament dels socials i educatius.

Parlem de fets, de realitats comprovades empíricament a partir d’estudis científics. Parlem de xifres, de gèlides dades i de les conclusions que es desprenen d’aquestes realitats.
Mentre no apareguen altres estudis que puguen rebatre de manera empírica i fiable cadascuna d’aquestes afirmacions, estem parlant de veritats inqüestionables. Veritats sobre la condició trans, i també sobre la identitat humana en general.
Llavors, Quals són les causes d’aquesta “por” generalitzada que part de sectors contraposats?
En principi podríem parlar de raons inherents a la condició humana: la por al desconegut, al nou, als dubtes sobre la teua pròpia naturalesa i identitat, la por de trobar dins de tu a algú que no t’agrade, la por de confrontar aqueixa faceta teua que et pertorba i que no pots suportar… comptat i debatut, la por a la teua pròpia nuesa.

Només existeixen dos sexes: mascle i femella.
Només existeixen dos gèneres: masculí i femení.

Seguretat. Cerques viure en un món senzill, un món que necessites entendre, un món xicotet a l’altura de la teua ment xicoteta i d’aqueixa personalitat monolítica (màscara) que t’has esforçat a construir amb molt d’esforç al llarg dels anys. I rebutjaràs qualsevol teoria, qualsevol axioma o conclusió, qualsevol fet, qualsevol veritat que qüestione aqueix marc de seguretat en el qual t’has acostumat a desembolicar-te durant tota la teua vida. I al final, aqueixa actitud t’acaba tancant entre les estretes reixes d’aqueixa gàbia que és el dogmatisme.
Les persones trans, les dissidències de gènere, som l’anomalia, la malaltia, la perversió, la moda, el capritx i la desestabilització. Naturalment, ho acceptes. Acceptes tot el pack, no t’ho qüestiones igual que molts altres dogmes que t’han sigut inculcats al llarg de la teua vida, tot això per a sentir-te millor i poder aquesta nit agafar el son dins d’aqueixa bambolla de seguretat que és el teu món perfecte.
Tanmateix, ací estem.
Existim i, encara que per a això no necessitem justificació davant res ni davant ningú, la genètica, la neurologia i la veritat ara recolzen i expliquen la nostra existència.
No som una anomalia, cap ésser humà ho és.
No som una malaltia, som una variant més de l’enorme diversitat humana.
No som una “perversió” (ací huelgan les explicacions).
No som una moda, les identitats trans existeixen des que l’ésser humà va adquirir la intel·ligència i la seua molt avançada autopercepció.
No som un “capritx”. La nostra diferenciació sexual comença a desenvolupar-se en tot ésser humà a partir de l’època prenatal.
Però sí que som DESESTABILITZACIÓ. Almenys per a unes certes ideologies i els seus seguidors que busquen perpetuar un sistema social que sempre els ha beneficiat. Ho som per a totes les forces de la reacció, ho som per a uns certs “feminismes” desviats als qui també els beneficia aquesta perpetuació i ho som per a totes aquelles formacions polítiques que recolzen aquestes ideologies per a perseguir rèdits “polítics” i quotes de poder, i també, naturalment, beneficis crematístics.
El pensament científic, el dubte racional, no és important (no convé) en aquests fòrums. Si l’evidència és contrària a les seues creences i objectius li la combat mitjançant retorçada retòrica ideològica, es camufla aquesta hostilitat sota el “interés de la majoria” o li l’ignora directament.
Desgraciadament, en aquest període històric d’ignorància i deseducación que travessem és molt fàcil convéncer (condicionar) a la majoria per a ignorar o oposar-se a la veritat mitjançant aquests ardits i el seu bombardeig mediàtic a través de mitjans afins o directament de la seua propietat. La massa és visceral, la massa és sugestionable, la massa és fofa. L’estratègia d’alienació promoguda al nostre país i altres països occidentals durant dècades ha tingut èxit, donant com a resultat una ciutadania amorfa i d’instints primaris que busca satisfacció en els plaers ràpids, amb una total falta d’interés cap a tot allò que signifique cultura i pensament.

La terra és plana.
L’home mai va trepitjar la lluna.
La pandèmia no existeix.
No hi ha canvi climàtic.
El gènere és un constructe social i ha de ser abolit.

Cada vegada que escolte una feminista (o a un de les seues palmeros, que també n’hi ha) vociferar per la abolicion del gènere, em sent retrocedir a a l’Edat de Pedra. El gènere no es pot abolir. Quan el doctor John Money enunciava el seu celebérrima i grapejada teoria queer alhora que s’entretenia espentant als bessons Reymer a la bogeria i a una mort terrible, la genètica i la neurologia encara es trobaven en mantillas. Però, com porte comentant des del principi de l’article, els coneixements científics han avançat “una mica” des dels anys 60 del segle passat.
Quan et mantens al dia en ciència saps que soltar aqueixa bajanada és el mateix que comminar-te al fet que et talles un braç, a “abolir” el teu sentit de la vista o a deixar de respirar. Però t’afartaràs de veure a polítics, “feministes”, “activistes” LGTBI, psicòlegs, filòsofs, opinadores professionals i altres ocells, esgargamellant-se a defensar aqueix total despropòsit com si els fora la vida en això. Exercitant el seu gregarisme, escopint el seu progresía, encoratjant la seua transfòbia… perquè ara resulta que les persones trans som també culpables de propagar els estereotips de gènere, i ja se sap que, entre les femiterf i les seues palmeros, el gènere és caca. Profund i intel·ligent argument… Supose que una senyora que llueix de pits operats o un senyor amb la seua barba i la seua corbata no propaguen absolutament res… seria de riure, però el problema és que una part important d’aquesta  massa desactivada els compra tot aquest despropòsit.
Com a guinda a aquest tema us diré que, en un libel proterf que vaig llegir fa poquet, l’autor llançava a l’aire en un intent de convéncer als seus acòlits un argument tan racional i científic com el que ser trans o fer costat a les persones trans no és progressista. Resulta ara que la meua pròpia existència no és progressista i que quan isc al carrer i em visibilitze, el que faig en realitat és fer propaganda de la meua ideologia liberal… Chico, perquè se sent.

Arribats a aquest punt, no puc deixar d’esmentar una anècdota personal.
Fa un parell de temporades, l’associació a la directiva de la qual pertany vam ser l’entitat encarregada d’organitzar la setmana de l’Orgull LGTBI en una població de la província.
Convidada a donar una xarrada sobre temàtica trans se’m va ocórrer esmentar els últims estudis sobre identitat de gènere que havien arribat al meu coneixement, treballs que qüestionaven aqueix dogma sacrosant del “constructe social” i que suggerien ja en aquells dies unes certes evidències de condicionants biològics. Mentre parlava i responia amb total naturalitat a les preguntes del públic, vaig poder veure sorpresa i amb aquests ulls com el rostre del regidor d’Igualtat, assegut al meu costat, anava passant del granat al morat, i d’ací a tots els colors de l’arc de Sant Martí… Quan va acabar l’esdeveniment va ser quan tot allò es va convertir en un circ. L’home es va acostar furiós a nosaltres, trasmudat i balbucejant incoherències entre les quals només vam poder entendre que “no era moment ni lloc per a parlar d’això”, que s’havia pensat molt seriosament “cancel·lar l’Orgull i tots els seus esdeveniments” i que “havíem d’anar amb compte amb la coses que diem”. Censura, naturalment. Una idea que hem confirmat després quan, en alguna col·laboració posterior amb aquesta regidoria, se’ns ha intentat marcar estretament en tot el que poguérem dir o fer sobre el tema trans, arribant fins i tot a l’extrem de prohibir-nos utiizar la paraula “no binari”. Censura, i també transfòbia.

I amb l’activisme, què passa? Els activismes “oficials” s’han quedat anquilosats sobre els principis inamovibles de la seua vergonyant comoditat: hasthags, memes, eslògans, Stonewall, la sèrie de la Verí i l’article amb les 50 millors frases de la Beauvoir… Quan hi ha nous descobriments no es parla sobre això, no es discuteix, no es dialoga ni es polemitza, i aqueixa ignorància de la veritat assentada còmodament en aquesta maquinària ideològica i monolítica, però esquelètica en el seu nucli més intern, sempre ens fa més vulnerables a l’hora de defensar els nostres drets i existència. Si basem el nostre activisme en fal·làcies ens convertim en un gegant de peus de fang, molt fàcil de derrocar per enemics ideològics (de fora i també de dins) que estiguen ben informats i la cultura dels quals sobre el tema li pegue mil voltes a la nostra.

La ignorància li convé als polítics, no als activistes.

Si es descobreix una veritat científica que desmentisca aqueixa antiga veritat sobre la qual s’assentisca tot l’edifici d’arguments que hem construït per a defensar els nostres drets, l’edifici haurà de ser demolit sense cap remordiment o pietat, i haurem de començar a construir un altre nou a partir d’ací.

Però fer aquests canvis, prendre’s de debò un treball tan dur, beneficia als activistes, als de veritat, i a les persones que defensen. No als polítics, ni als polítics que es disfressen sota la màscara d’activistes.

No soc optimista. Tinc clar que en aquest món d’interdependències la veritat no derroca edificis i tinc clar que els qui són beneficiaris d’aquest estat de coses mai mouran un dit per a fer-lo. He també clar d’invocar la ciència i el pensament crític és a hores d’ara cridar en un desert ple d’aparells amb el reguetón a tot volum. Invocar la realitat, l’altura de mires i una visió de futur és una quimera frustrant, i també un desgast d’energies.

Però també soc conscient que no perd res assenyalant aquesta possibilitat, la de fer les coses tal com s’han de fer.

Per a saber més:
-https://www.infobae.com/lgbt/2022/08/13/no-existe-el-contagio-social-entre-adolescentes-transgenero-confirmo-un-estudio/?fbclid=iwar0tkmijsu8fcnkqu5lpermhxwmfm15mgfppfcfyoqbw9nk_15c2hn8oy4w
-https://www.newtral.es/infancia-trans-menores-estudio-identidad-de-genero/20220530/
-Identitat de gènere: Una aproximació psicobiológica (Antonio Guillamón. 2022) Editorial Sanz i Torres

Caso gemelos Reymer:
-Desfer el gènere (Judith Butler, 2006) Editorial Paidos