Aclamada per gran part de la crítica mundial, arriba la pel·lícula Tár a les nostres pantalles. L’atractiu de veure a la gran Cate Blanchett en acció farà que molts espectadors que ni tan sols saben d’aquest èxit, traduït en importants premis com el Globo d’Or a la millor actriu i la nominació d’aquest film als guardons més importants, s’acosten a les pantalles per a veure un dels seus recitals artístics més impressionants.
No obstant això, el rerefons d’aquesta obra de l’actor, compositor i director nord-americà Todd Field, va més enllà fins i tot de la performance genial de la Blanchett, per a internar-se en els meandres de la condició humana a unes profunditats abissals. Tár és hereua de Shakespeare en aquest i més d’algun altre sentit i també de cineastes com Jean Luc Goddard, que agafaven la ficció per a recrear situacions i personatges que s’eixien de la pantalla per a vestir-se carn i os.
Lydia Tár, la protagonista d’aquest fals biopic, que ha fet confondre’s a més d’algun amb la biografia d’un personatge real,  és la directora d’una de les més prestigioses formacions orquestrals del planeta, la Filharmònica de Berlín. Des de l’inici de la narració, després d’uns interminables crèdits que donen compte de l’extensió i complexitat del projecte (35 milions de dòlars dels quals no s’ha recuperat ni una ínfima part encara) ens assabentem que estem entrant en un territori fosc, laberíntic , l’incomprensible i desconegut món de l’escena musical d’alta volada. Field no sembla estar disposat a realitzar cap concessió al públic en aquest i en altres sentits, des de la llarga entrevista del començament a la directora, a la qual tots diuen “mestre”, a les innombrables referències a  altres grans directors d’orquestra com Leonard Bernstein o Karajan. És, per tant, un plat gurmet quasi exclusiu per a melòmans empedreïts, entesos musicals,  per als compositors com Mahler o Elgar, la seua música, així com la seua biografia i la d’altres grans músics, els són familiars o part de les seues aficions.
Què és, doncs, Tár? Per descomptat ni un fals documental ni una pel·lícula d’intriga, ni un drama musical ni res que se li semble. Excepte, tal vegada, com apuntava al començament, una tragèdia clàssica a l’estil de les gregues o la del seu continuador, el de Stratford-upon Avon. L’auge i declivi del geni prometeic, en aquest cas una directora d’orquestra lesbiana, tirànica i vulnerable al mateix temps, recorda a aqueixos herois o protagonistes als quals enceguen els seus déus, fent-los caure des d’auris pedestals al llot de la maledicencia (Em Too i altres processos de judici públic o mediàtic) i posteriorment a l’ignominiós desterrament. Tal és el destí de Tár, la protagonista, a la qual dona carn, vida i temperament la camaleónica actriu australiana.
Molt o poc més que això es podria afegir en un succint comentari, exempt de tecnicismes, com aquest. No obstant això, cal batre palmes perquè el seu director haja triat a la madura Blanchett per a vestir de Prada al seu dimoni musical i perquè en aquests temps d’extrema banalitat, expressada en gustos artístics variats, entre els quals es troben les belles arts, la música popular i altres prostitucions permeses, aplaudides i  fabricades expressament per a agradar a grans públics, algú amb talent s’atrevisca a signar grandària manifesta a favor d’un cinema culte, intel·ligent,  sense haver-li de ni un gall a Esculapi ni donar-li en el gust d’espectadors de roses ansiosos d’estreles de xocolate made in Hollywood.
Tornem a advertir als qui vulguen visionar aquest prodigi cinematogràfic: la butaca se’ls farà dura, eterna, a moments. El cap els donarà voltes intentat recordar i relacionar a personatges del món sinistre de les altes esferes musicals, hi haurà moments en què la nàusea s’apoderarà de les seues consciències i odiaran a aqueixos personatges que encarnen a les més sòrdides passions humanes. I per tant, com a humans que són, s’odiaran a ells mateixos. Però per a això està l’art vertader, no solament per a traficar amb la bellesa- la música és tal vegada el més bell i complet llenguatge artístic- sinó amb la Veritat. Amb l’implacable espill que ens posa al nu amb totes les nostres vergonyes.
Claudio Naranjo Cohen, conegut guru i psiquiatre xilé, deia que una de les vies per a arribar a la divinitat és la música. Tár, en la seua meteòrica carrera fins al paradís de la música clàssica toca el cel, però després descendeix als inferns perdent el sentit de la vida, la dignitat i l’amor de la seua parella. La música, amb majúscules, pot ser vehicle per a l’amor, la caritat, la unió i l’harmonia entre els éssers humans. O pot ser una maledicció, una passió fosca que destrueix als que com a faustos s’encomanen al déu dels averns.