El seu nom significa en llengua mapuzungun “pedra transparent”. El poeta maputxe Elicura Chihiauilaf fa honor a aqueixa metàfora misteriosa en la seua llengua aborigen. El seu rostre és petri, hieràtic, però la seua manera d’expressar-se i el seu pensament, expressat en assajos com a Encàrrec confidencial als xilens (1999) i la seua poesia traduïda a diverses llengües, és clar i contundent. Resident forçat a Espanya pel fet que ho va sorprendre la pandèmia i el confinament a Astúries, ve de rebre en aquests dies el màxim guardó literari del seu país, el Premi Nacional de Literatura, que ve a agregar-se a diversos altres rebuts en el seu ja dilatada i brillant trajectòria literària. No obstant això, en els comentaris de lectors de periòdics xilens, apunta el tuf del racisme i del feixisme dels nostàlgics de la dictadura que insinuen que és un premi polític a un il·lustre desconegut de les lletres nacionals i internacionals. Res més incert, ja que Elicura Chihuailaf , als seus 68 anys, porta més de quaranta des dels seus inicis en les lletres, amb desenes de poemaris publicats i sengles premis literaris, a més de traduccions i col·laboracions amb grups musicals que s’han inspirat en la seua poesia.

La infàmia d’aqueixes asseveracions contràries a la seua figura provenen de sectors que reaccionen enfront de la comunitat maputxe, enfrontada des del segle XIX a l’estat xilé, còmplice de la despulla i la usurpació del territori natiu situat majoritàriament en l’extensió més fèrtil del país, al Sud de Xile. Allí es viu, particularment en l’últim temps després de la fi de la dictadura, un conflicte larvat amb esclats de violència esporàdics però que han motivat que organismes internacionals defensors dels drets humans acusen els successius governs posteriors d’aplicar “lleis antiterroristes”amb greus violacions en les persones de dirigents maputxes i comuners, que és com es diu als agricultors indígenes que viuen en les anomenades reduccions on se’ls ha arraconat amb l’anuència de l’estat que intenta complaure la voracitat de multinacionals i companyies que construeixen preses inundant les seues antigues propietats. La terra dels maputxe (“gent de la terra”) exhaurits des de la conquesta espanyola, els va ser arrabassada després a partir de 1800 pels seus hereus, els latifundistes criolls tant de Xile com de l’Argentina.

Chihuailaf ha reivindicat través de les seues aparicions públiques i la seua obra el diàleg, o “conversa”, com sol dir, entre el seu poble i el xilé. Aquest propòsit es fa manifest en forma de llibre en “Encàrrec confidencial als xilens”, un opuscle bilingüe en espanyol i mapuzungun on el poeta exposa no sols les seues queixes pel maltractament de la Història a la seua raça sinó tota una concepció o imatge del món en el qual apareixen conceptes com la biodiversitat i l’economia sostenible, implícits en una cultura caricaturitzada i estigmatitzada pels quals han propagat que els “araucans” ( gentilici apòcrif inventat pels conqueridors espanyols i reafirmat pel poema L’Araucana del poeta hispà Alonso de Ercilla, que va viatjar amb ells en el S. XV) eren una raça “bel·licosa” i endarrerida.

La poesia de Chihuailaf no guarda cap relació amb la tradició literària nacional, cal dir-ho. No és, com se sol dir d’un Zurita, un deixeble de Neruda o del antipoeta Parra, per a esmentar només un parell dels referents més citats en ella. El seu verb és pur numen i “oralitura” aborigen sense que això signifique que siga primitiu. Per contra, els seus versos sonen a cants cerimonials o a filosofia de cultures mil·lenàries i les seues imatges connecten al lector immediatament amb una visió mística o panteista del món. Un món que en la seua cultura conté uns altres, com una nina russa i que governa el Blau, un concepte que va més enllà del simple color sinó que simbolitza la Vida o alguna cosa semblança al Tao dels orientals.

Blau, diu el poeta “era la casa en què vaig nàixer”. Allí es va iniciar en la poesia contemplant la lluentor del foc, en els ulls i a les mans dels seus, que van treballar amb infinita paciència i patint el menyspreu dels “huincas” (blancs).

Elicura fa un repàs de la seua època i rememora a altres poetes, com Neruda, per exemple, que va dir:”Els maputxe estan malament, fan mala olor. Fan olor de raça vençuda i els usurpadors estan ansiosos d’oblidar, d’oblidar-se”.

Però no existeix l’oblit, no a Xile. El premi atorgat per un jurat en el qual hi ha una escriptora maputxe el confirma. També que la justícia xilena està processant als policies assassins del jove maputxe Camilo Catrillanca. La lluita continua entre els hualles (roure del bosc natiu de Neuquén) i la Serralada dels Andes.