Arrancar l’última fulla del calendari sempre és un pretext vàlid per a renovar els amorosos propòsits d’una nova etapa, d’un any que arranca, una vegada més, radiant i prometedor. Cadascú té les seues inquietuds, els seus somnis per aconseguir, les infinites carícies amb què abraçar-se per fi a aqueixa meta perseguida, tant de temps esmunyedissa. I les copes de cava, en aquestes sorolloses dates, tan inflamades d’afecte i d’exagerada amistat, deslliguen amb la seua harmoniosa dringadissa de cristall noble els llaços d’aqueixos nous objectius.
Per a alguns, la seua anhelada i insubstituïble finalitat serà guanyar més diners en el treball. Per a uns altres, que els seus fills puguen menjar almenys una vegada al dia. No hi ha propòsit idèntic a un altre, cada ésser humà és esclau de les seues pròpies circumstàncies. L’univers privat de cada persona és singular, i l’atzar, tirà imprevisible enfilat a la torre, esclafeix el seu fuet capritxosament i sense descans, tancant l’orella tant a l’alegria com al més estripat lamente.
Els representants de la política també es llepen amb els seus propòsits d’any nou. Alguns, incapaços de contindre l’emoció, impossible suportar l’espera, ja s’han premiat amb l’assoliment d’algunes fites: disminuir el nombre de violadors en les presons perquè puguen tornar a banyar-se alegrement sota la llum del dia, o acostar a repugnants assassins a la seua terra natal, maniobra sibil·lina, traïdorenca i covarda. Uns altres fantasien amb l’encés desig —tan pròxim ja— d’emmordassar als jutges i manipular al seu antull el moviment compassat de les seues sentències. N’hi ha també, maldestres com per a traçar l’o amb un bell canó, que acaricien amb ànsia i narcisisme un extraordinari deliri de grandesa, tan obsessivament obstinats a transcendir demà com referents històrics —referents seran, per descomptat, però de la més alta i patètica misèria moral.
Què li importen al ciutadà del carrer els artificis d’aquesta política xarona, tan mancada de figures rellevants, si en la seua pobra taula a penes hi ha un tros de pa. Bastant té amb abonar el rebut de la llum, o amb fer apilament de queviures. Bastant té amb vestir els seus fills, cansats ja de viure forçosament entre pedaços. Les seues preocupacions, en molts casos, no van més enllà del seu dia a dia personal. Què li importa al ciutadà del carrer tota la resta, si a penes disposa d’un minut per a recobrar l’alé. Què li importa que es resolga un conflicte militar que tan llunyà li resulta. En puntuals arravataments de vergonya aliena, el ciutadà es frega les mans pensant que d’ací a uns mesos castigarà la classe política amb el seu vot, però com subjectar l’ànim venjatiu amb tan fràgils filferros, si és possible que per a llavors l’hagen desnonat del seu habitatge i despullat de la seua vida.
Però l’ésser humà és un animal tossut que, malgrat els rius de negror, aconsegueix posar a flotació el seu optimisme, i aqueix barquito frèvol de la seua esperança caboteja feliç davant l’emocionant perspectiva d’un any que comença. La fulla nova del calendari és, a vegades, un preciós tinter en què banyar la ploma dels seus desitjos.