Vera Lebrón: VIIKA

“M’interessa molt la il·lusió i la fantasia, no tant la realitat tal com la veus. M’interessen altres realitats. Hi ha moltes mirades i jo el que intent és captar algunes. En els meus espectacles, el públic és part activa, pensant”.

Si haguera de definir a Vera Lebrón, diria que fa visible l’invisible. A través del seu cos transmet tot allò que l’ésser humà guarda en les profunditats, en aqueixos espais on les emocions conflueixen i necessiten vies d’expressió, convertir-se en art. Des de les accions físiques que mouen el pensament, les seues propostes arrosseguen al públic cap a la incertesa, cap a un lloc on qüestionar-se. La innovació i l’experimentació de noves formes, de nous espais escènics, són la base del seu món. Així, les preguntes, les inquietuds i les seues pròpies certeses li donen vida com a artista multidisciplinari.

Vera Lebrón es va formar a París, a l’Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq. Després de la seua tornada a Espanya, en 2004, va formar la companyia Silenci Teatre amb l’estrena d’Infaust: retrat d’una família feliç, guardonada a la millor obra i millor interpretació, entre altres, en diferents festivals de la província. A partir d’ací escriu i dirigeix nombroses obres que mostren una visió personal on dóna cabuda a altres llenguatges escènics com són: Morphea, Ardor o la indigestión de ser uno mismo, Ofelias, Mirta y Bob, La verdadera naturaleza del punk y La mujer puente.

Va completar la seua formació tant en dansa com en teatre amb Isabel Úbeda, Igor de Quadra, Norman Taylor i Leticia Ñeco. Des d’aquest moment aprofundeix en el llenguatge del moviment i la dansa teatre. En ella amplia la seua visió del fet escènic i el plasma en peces en col·laboració amb altres artistes com són 40m2, amb el poeta Nelo Curti i el músic Lucas Bramucci; Edie-dónes emotional. Performance art music juntament amb la banda de rock Marx. I en l’actualitat prepara la seua col·laboració com a intèrpret i coreògrafa per a la peça Altres ulls de la companyia Matuska Project. Ha treballat per a la companyia teatral Ferroviària d’Elx i amb els coreògrafs Leticia Ñeco amb la peça de dansa-teatre Clavado Clavos, i Fructuoso Gil amb la peça Prostibulario.

La seua trajectòria és individualista i eclèctica, i ha optat per dur a terme les seues pròpies creacions mitjançant la seua companyia des de diferents estètiques escèniques i integrant diversos recursos artístics com la dramatúrgia, el moviment, la música i la narrativa visual. Actualment ha obert un nou camí cap a la música amb una proposta sostinguda per sons electrònics i un spoken word absolutament personal, on dóna eixida a nova dramatúrgia des d’aquest nou format.

També ha col·laborat en diferents curts alacantins i ha format part del professorat especialitzat de l’Escola d’Interpretació de Ciutat de la Llum d’Alacant.

Pregunta: Quin és el germen que t’espenta a la creació teatral?

Resposta: Quasi sempre té a veure amb el que em passa per dins. És tot molt emocional. Arran d’una sensació comence a veure imatges i sembla que tot es confabula. Trobada referències relacionades en qualsevol part, tot està associat a la idea que em ronda al cap. Sembla que ho atrac, que es manifesta. Quan és clar i crearé una peça, tot comença a generar-se al meu favor per a desenvolupar el tema. També escolte molta música i això exerceix de generador. Així, les imatges es multipliquen en sumar influències exteriors, sensacions i sons.

P: Quan apareix l’escriptura, el llapis i el paper, en el procés creatiu?

R: Com t’he comentat, el primer que veig són imatges. A partir d’aqueix moment comence a escriure-les i a desenvolupar les accions físiques, el text, els moviments. Generalment funciona tal com ho veig. La música em dóna la inspiració, és molt potent.

P: Dins de totes les disciplines que transites, amb quin vas començar?

R: Ballarina sempre he sigut perquè vaig estudiar des de xicoteta. Ha sigut el meu entrenament. Després vaig estudiar sociologia i em va enganxar molt tota la reflexió social. Necessitava el pensament com a font. Arran d’ací, vaig escriure en premsa i mitjans de comunicació. La part investigadora i el carrer m’encantava en el periodisme. En teatre vaig entrar quasi per casualitat. Vaig conéixer a Miguel Ángel García i ell ha sigut el meu guia en tot aquest trajecte. Va creure molt en mi i els dos ens en vam anar a París a estudiar el mètode de Lecoq. En principi sempre m’havia interessat molt el cinema, de fet, em continua interessant.

P: És per això que en les teues peces de teatre apareixen recursos cinematogràfics? Com jugues amb el cinema en viu, en l’escenari?

R: Com tinc tanta passió, en la meua ment sempre veig la pel·lícula i és, més tard, quan la convertisc en teatre. Jo imagine plans, tot en versió cinema. El teatre té la mateixa artesania quant a que utilitza llums, so…, són les mateixes eines amb diferent ús. Per exemple, quan pense en un pla em pregunte com puc generar-lo en escena i utilitze el que està al meu abast (zenitals tancats, llanternes…). Per això també utilitze vídeos, perquè necessite la imatge en la seua màxima amplitud. El teatre a nivell de pressupost també és més assequible. Jo sóc compositora en tota l’amplitud del terme i, des del punt del muntatge, l’escenari és sempre un desafiament.

P: La dansa-teatre juga un paper important en el global de la teua obra. Per què? Quines són les teues referències?

R: La meua referència màxima és Pina Bausch. No sols perquè siga la pionera, sinó perquè és el tipus de dansa-teatre que a mi m’interessa. Treballa molt l’expressió. És un treball d’acció i de moviment. A priori no ho considere un treball de dansa, sinó que té a veure més amb com em moc, què em mou, i arran d’ací genere accions que em porten a estats. Per a mi no hi ha personatges a nivell clàssic, sinó que hi ha estats emocionals, un altre format al qual el públic no està acostumat. M’interessa treballar molt des d’aqueix collage d’accions, moviments, imatges, atrezzo, paraula… L’abstracció pren forma concreta en aqueix puzle. Jo preferisc estar més prop de la interpretació que de la dansa contemporània. Hi ha diferències. Per exemple, m’interessa molt Sol Picó, Peeping Tom… La il·lusió i la atmosfera teatral, de nou.

P: Les teues obres parlen molt de l’individu, però també de l’individu en la societat. Consideres que hi ha denúncia en el teu discurs?

R: Hi ha reflexió. No determine res, mai dic “aquesta és la meua veritat”. Sempre qüestione, em qüestione. Imagina que tinc por a alguna cosa i, a partir d’aqueixa sensació i el que experimente amb ella, començament a veure-ho fóra (en les notícies, al carrer, en converses…). Vaig del particular al general. La meua mirada es distancia de l’interior i començament a veure una història que ja no ha de veure amb mi, me la invente.

P: Què és el que més t’interessa damunt de l’escenari?

R: M’interessa molt la il·lusió i la fantasia, no tant la realitat tal com la veus. M’interessen altres realitats. Hi ha moltes mirades i jo el que intent és captar algunes. En els meus espectacles, el públic és part activa, pensant. Propose una construcció però no la tanque; la deixe amb unes certes clivelles perquè s’acabe de comptar en un intercanvi. No m’agrada l’evidència, m’agrada més la suggestió. En “La dona pont”, com se centra en divertir, potser hi ha una estructura més clàssica. M’interessa la interpretació lliure.

P: En la teua creació hi ha molts espais buits que ha d’omplir el públic?

R: Jo treballe amb el símbol. És molt poètic en aquest sentit. No parlem de coses concretes sinó de metàfores. A través de l’objecte, ampliem significats, ens situem en un espai il·lusori. La realitat està sobrevalorada i m’agrada oferir moltes realitats, generar-les a través dels estats dels personatges.

P: Si parlem de l’actor, quin paper juga la improvisació dins de les teues peces teatrals?

R: No treballe amb guions rígids, sinó que done cabuda al fet que l’actor cree en escena. Quan actue sola tinc una estructura blana, encara que les partitures i les accions estan molt ben definides per a no perdre el fil del discurs. Intent ser fidel, són la brúixola i em porten a l’objectiu. Formar actors és com un laboratori, intent que es complisquen les estructures, encara que tenen llibertat. El teatre està viu i cada dia representem una obra diferent. Si una peça està massa feta m’avorreix, trobada que no respira.

P: Com naix en la teua obra la fusió entre dansa-teatre i música electrònica?

R: En 2009 vaig començar a indagar en un nou llenguatge que integra o fusiona la dansa-teatre, o la interpretació més física, amb el que jo denomine “el nou cabaret”. Li dic així perquè en ell se suma la dramatúrgia musical amb la dramatúrgia física o del moviment. Dins dels matisos concrets que aporten aquestes disciplines, crec que la meua manera de treballar-les és innovadora i sobretot molt personal, ja que tot el conjunt naix de les eines que jo he anat adquirint al llarg dels anys.

Amb aquesta proposta, fa dotze anys, ens presentem a “Alacant a escena” i guanyem el segon premi amb l’obra “Morphea”. Era una obra molt experimental i arriscada. Més tard, vaig estar d’interprete en un cabaret però, malgrat crear la història, la música no era meua. Després, di cerrojazo a aquest capítol i em vaig ficar de nou amb el teatre físic, tant en el vessant de formar actors com en la de la pròpia experimentació.

A través de diverses sinergies amb altres artistes amics, s’han generat recursos que han donat com a fruit aquesta fusió de dramatúrgia física i música electrònica. Parle de música electrònica perquè no hi ha instruments, sinó que està creada exclusivament amb ordinador.

P: Què és VIIKA?

R: VIIKA genera un alter ego que em permet acostar-me molt al meu interior i transmutar les meues experiències molt lluny de mi. És un viatge d’anada i volta. Pot ser que siga un trajecte circular, no hi ha ni principi ni fi. La música adquireix moltíssim protagonisme i es converteix en el pretext per a escriure. De tota manera, és contradictori: paraula-música, música-paraula, no sé què és el primer. Sóc una persona que necessita molt diàleg interior i VIIKA em permet expulsar els dimonis, expressar per a sanar.

P: Per a ser creadora, cal estar en constant batalla amb l’interior?

R: Jo crec que no. Puc crear des de l’alegria i la tranquil·litat. No necessite la tempesta. A vegades el sensible, la qual cosa entra pels sentits, és suficient per a transmutarlo i convertir-ho en art, en expressió creativa.

P: Creus que la qüestió de gènere pot ser una trava a l’hora de visibilitzar les teues obres?

R: Jo crec que l’artista està al servei de la seua obra. El que importa és l’obra, no l’artista. És important el que es transmet, no qui ho transmet. Cal donar llum, estar units. L’art té el poder de transformar, això és el que importa.

El pròxim 18 de juny, a les 20h, podrem conéixer-la en l’Espai Hernandià d’Elx, dins del cicle “Creadores. Dones a cel descobert”, organitzat per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Elx.