“Puta, diccionario ilustrado”, seleccionat en la XV Edició de Mulier Mulieris.

Dins de l’exposició de la Convocatòria Mulier Mulieris XV (MUA, Museu de la Universitat d’Alacant), sorprèn especialment per totes les seues connotacions una de les peces seleccionades, es tracta de “Puta. Diccionari il·lustrat” de l’artista Alexandra García, un volum de més de 300 pàgines amb entrades que defineixen a la dona d’una manera tristament perversa. El llibre està realitzat evocant el tipus d’edició propi dels anys cinquanta o seixanta, amb tapes enteladas en roig, un tipus de lletra concorde i il·lustracions realitzades per la pròpia artista. Un exemplar que, sense deixar de mostrar sentit de l’humor –o més aviat ironia-, retrata dolorosament la realitat amb la qual són vistes encara en l’actualitat les dones. Vam tenir el privilegi de conèixer en persona a aquesta artista de Barcelona i poder aprofundir més sobre aquesta peça i els seus altres projectes artístics.

Pregunta: Per què et va semblar interessant presentar-te a Mulier Mulieris? És la primera vegada que visites Alacant?

Respuesta: Bé, quan vaig llegir les bases em va semblar que el diccionari encaixava perfectament amb el tema de la convocatòria.

Sí, és la primera vegada que vaig estar a Alacant i espere que no siga l’última perquè la veritat és que m’ho vaig passar estupendament i vaig conèixer gent meravellosa.

P: Com se’t va ocórrer crear “Puta, diccionari il·lustrat”

R: El diccionari ho vaig crear per a una exposició que vam fer en La Trastera (espai d’art independent que gestione), al principi va sorgir com un fanzine i una pissarra, no va ser fins que em van seleccionar per a la convocatòria de Ca Felipa Arts Visuals que es va convertir en un llibre. Va començar inspirat o arran de m’agrada ser una rabosa, original de les Vulpess, un grup punk dels 80. Aquesta cançó es va emetre en tv en horari infantil i va ser molt polèmica. Una vegada vaig saber del que volia parlar, la forma va arribar sola. En aquest cas, volia aprofundir en el llenguatge i en com aquest s’estableix com a imatge i és capaç d’implantar-se en els nostres imaginaris. Crec que la forma de diccionari era l’única que em permetia donar-los la mateixa importància a totes les paraules, definicions i il·lustracions. El bé que tenen els diccionaris és que es difuminen les jerarquies, aparentment recopilen informació de forma objectiva i açò em permetia, d’una banda, no haver de preocupar-me de l’estructura i, per l’altre, establir les relacions entre les diferents entrades per altres qüestions i alhora donar importància a totes les veus per igual.

P: Quantes entrades vas trobar per al mateix?

R: Vaig trobar 101 paraules entre paraules que es poden trobar en diccionaris i paraules d’ús quotidià.

P: Com se’t va ocórrer crear-ho a partir de les definicions que trobaves en internet?

R: Quan vaig saber que volia fer un diccionari, el més important era aconseguir ajuntar moltes definicions, i amb açò vull dir veus, no m’interessaven únicament les definicions acadèmiques, volia mostrar les opinions i formes de pensar de tota la gent que poguera. Sobretot mostrar un ventall el més ampli possible de veus, acadèmiques o no. Per a açò, l’única forma que se’m va ocórrer tant de llegir com de recopilar moltes veus i variades va ser a través d’internet. Internet em va semblar la millor eina ja que ofereix una mescla d’informació contrastada i oficial i informació d’opinió i fins i tot inventada. Posar al mateix nivell l’acadèmia i el carrer em va semblar molt atrayente posat que al final el llenguatge s’utilitza en el carrer i és allí des d’on brollen els significats. Al mateix temps els significats els construïm entre tots/as fins i tot inventant-los, així que no vaig trobar cap impediment a barrejar el tot.

P: Quines sensacions vas tindre a mesura que arreplegaves totes aquestes idees sobre la dona et va sorprendre, era el que esperaves? Has trobat coses positives cap a la dona en aquestes definicions o són totes negatives…

R: Sí, em va sorprendre bastant, la veritat no esperava trobar tantes barbaritats, però alhora em va venir molt bé trobar-les perquè en certa manera va confirmar les meues sospites. Quan comence a fer un projecte, tinc una intuïció del que crec que vaig a aconseguir però no sempre es confirma i a voltes el projecte ha de prendre rumbs diferents. Sí que va haver-hi coses que gràcies a estar en Ca Felipa, que és una convocatòria d’art emergent de Barcelona en la qual t’acompanyen en la creació, vaig variar del fanzine inicial i vaig acabar de donar-li forma al que ha sigut el diccionari.

Sí per descomptat que hi ha coses positives. S’està prenent molta consciència del llenguatge en general i de la capacitat d’aquest para visibilizar o invisibilizar col·lectius, persones, situacions, etc… Hi ha molta gent molt conscient d’açò i moltes estratègies diferents para en certa manera canviar la forma en què usem el llenguatge i aconseguir resignificar les paraules. El meravellós del llenguatge és que és canviant i ho modifiquem o resignificamos entre tots/as, açò ens dóna un poder del que a voltes no som conscients.

P: Normalment treballes l’art des d’aquest punt de vista feminista o es tracta d’un treball puntual?

R: Jo solc treballar amb les imatges, i amb els imaginaris que aquestes creen, quin és el nostre paper com a consumidors/as i les relacions de poder que s’estableixen en la societat i que d’alguna forma aquestes intervenen, produeixen o representen. El llenguatge des del meu punt de vista és una imatge més, i els diccionaris, un mitjà de comunicació. No diria que treball sempre des d’un punt de vista feminista però sí des del qüestionament del poder establit, i de la crítica a les imatges, i en aqueix aspecte evidentment hi ha un qüestionament a totes les relacions de poder, inclosa la patriarcal. Em sembla fonamental en el meu treball, però també en la meua vida, qüestionar totes les relacions de poder perquè, com deia Federica Montseny “Tot poder, ho prenga qui vulga serà forçosament opressor”. I açò passa també per qüestionar el poder patriarcal.

P: Crec que tu tens la visió d’un art molt activa i fins i tot combativa, però el que més m’agrada és la teua capacitat de traure en els teus projectes un costat lúdic i divertit que els fa molt atractius. Com la Galeria d’Art Efímer que teniu, o el Grup Les Mamba Pinka… Explica’ns una mica més d’ells.

R: Quan acabem Belles Arts ens va sorgir la necessitat de tenir un lloc on poder exposar els nostres projectes, al mateix temps necessitàvem també l’excusa per a produir-los, ja que sol ser difícil –sobretot quan sales-, compaginar el treball, el que et paga les factures, amb la teua vida i amb l’art. Sovint si no tens un termini de lliurament o una expo a la vista costa posar-te a açò. Així que d’aquestes necessitats va nàixer La Trastera. Comencem en un garatge i després l’Ajuntament de Segur de Calafell ens va oferir un espai en el port (un contenidor). I així seguim tres anys després, fent expos que duren un dia o unes hores. La veritat és que intentem posar-nos a la disposició de l’o l’artista convidada. Fa poc una artista ens va demanar fer una performance de 48 hores i cerquem la manera de poder fer-la, així que en aquest cas la expo va durar una mica més que unes hores.

Les Mamba Pinka som un grup performático que a través de la música li donem espai a propostes expositives de diferents artistes. Les Mamba Pinka naixen amb la idea d’emular grups punk dels 80 on el que importava no era la forma sinó el contingut. Donat els nostres nuls coneixements musicals la formació com a grup musical és una ficció, ni som ni pretenem ser músics. Som artistes que obrim un espai a altres/as artistes en un context musical perquè facen o proven un nou registre. Cada cançó és diferent perquè respon a les inquietuds de l’o l’artista convidada i al concepte que se’ns planteja.

P: Quins són els teus pròxims projectes?

R: Bé, la pròxima exposició que tinc a la vista serà El premi de pintura internacional Guasch Coranty, en el Centre d’Art Tecla Sala d’Hospitalet, del 12 de juliol al 19 d’agost de 2018. I allí podreu veure la meua obra Revoluciones per minut, que em fa bastant il·lusió perquè és un experiment, no estic segura que l’obra vaja a funcionar i açò, d’una banda em dóna respecte però per un altre, m’atrau moltíssim. Revolucions per minut consisteix en l’enregistrament en àudio, (en vinils) d’actes de resistència individual o domèstics. Plantege un context mediàtic en el qual resistir és veure i la revolució es donarà en termes de visibilitat. Solament veient engegarem la revolució. Açò és important atès que els vinils una vegada gravats van pintats amb una capa de pintura, que alhora que oculta la part visible oculta també l’àudio. La pintura no deixa sentir l’àudio gravat, però a mesura que l’espectador recolza l’agulla sobre el vinil, es va alçant la pintura fins que deixa al descobert l’àudio. Es mostra llavors a l’espectador com a resistent, capaç de gestionar allò que veu. Cada volta del disc serà un acte de resistència del disc enfront de la pintura, un lluitarà per descobrir-se, l’altra per seguir cobrint. Únicament es pot destapar l’àudio a través de l’acció humana, un xicotet acte individual que necessitarà del col·lectiu, de tota la gent que vulga destapar, per a descobrir tot el disc. Un acte de presa de consciència individual que es torna en col·lectiu.

Ens quedaríem parlant molt més amb Alexandra. El seu compromís per aconseguir arribar al públic, realitzar un art que tots puguen comprendre, ho realitza amb paciència i sentit de l’humor, sabent que no sempre és possible arribar a tots, però sense defallir i continuant avance en aquesta obstinació, revitalitzant i refrescant amb l’entusiasme dels seus projectes el panorama artístic i als quals treballem dins del món de l’art contemporan

i. Estarem atents a la seua trajectòria, desitjant-li molta sort tant en la seua vida, com en el treball.