Ana Haligua en una actriu alacantina que ella diu que és amateur però té una trajectòria intensa en uns vint projectes teatrals, escènics i formatius. És una persona sensible a la qual dedica tot el seu temps a les arts escèniques i li ho cree. Les seues experiències han sigut vàries, d’una banda a l’Aula de Teatre de la UPUA en la Universitat d’Alacant i recentment, amb altres actrius, ha fundat la companyia elabrigoverdeteatro.

De l’agenda de 2021 destacaria l’estrena la segona setmana de juny de l’obra de Valle Inclán “La Marquesa Rosalinda” on participa amb dos personatges i del qual creu que és un projecte teatral que se li quedarà en la seua memòria.

És una actriu que viu per al públic, que és el seu propi aliment, atés que els aplaudiments són essencials perquè rep la seua calor.

Pregunta: Ana Haligua és interpretació que es mou principalment en el teatre encara que també ha fet cinema. Aquesta és una foto teua del que vols fer, del que aspires com a professional.

Resposta: Ara com ara, ara que tinc menys responsabilitats després de ser mamà en el seu moment, estic totalment implicada en la interpretació i l’audiovisual. Jo dic que sóc actriu perquè per a mi actuar és quasi una necessitat biològica com menjar, dormir o estimar. No és un entreteniment, malgrat que encara siga amateur. A mi em donen un guió, per petit o gran del personatge, i el primer que faig és investigar-lo, així com al seu autor-a. Em naix de les entranyes: en sí el teatre, les bambolines són on descobrisc un bon nombre de persones connectades molt intel·ligents que em porta a connectar fins i tot amb el meu passat familiar atés que la meua mare en el seu moment va ser modista. Aquests vincles em posen la pell de gallina.

P: Des de 2019, aproximadament, he conegut que has participat en fins a 19 projectes teatrals. De tots, quin d’ells recordes amb millor sabor?

R: L’obra “En la nit de la pau” on vaig fer un paper de dues hores representant a una dona amb Alzheimer amb molts registres (lucidesa o dificultades mentals). Vaig ser a una residència de majors per a veure com es movien els pacients d’aquesta malaltia i això va ser molt dur però també molt gratificant com a actriu. Vaig tindre la capacitat de ficar-me en la pell d’una persona amb Alzheimer. Va haver-hi una altra representació “Naufragi” que em va permetre rememorar personalment quan vaig travessar la frontera per a tornar a Espanya en 1973.

P: En l’actualitat aquestes treballant més habitualment en la companyia Aula de Teatre de la UPUA Universitat d’Alacant.

R: La UPUA és un grup gran de persones, més de vint, i m’ha servit d’aprenentatge i acceptació. Abans em produïa rebuig participar en programes de majors i la participació en aquest grup m’ha permés l’acceptació de l’edat. Durant molts anys va estar de director Pascual Carbonell i en la meua etapa em va donar cobertura i oportunitats molt interessants. També he estat sota la direcció d’Elisabeth Sogorb amb qui mantinc una amistat molt rica i en l’actualitat amb la directora Begoña Tenés que diu de mi que sóc “tia de teatre” on he connectat molt bé amb ella i m’ha motivat específicament a nivell vital i actoral.

En un altre pla també vull destacar el meu treball amb Guillermo Heras, director de la Mostra de Teatre d’Autors Contemporanis així com els tallers en el Teatre Principal que he realitzat amb Borja Ortíz de Gondra, Magüi Mira, Toni Misó, Alberto Conejero, Vera Lebrón i Ale Rodes.

P: Quina és l’obra que estrenes en breu? I què t’ocorre a tu en ella?

R: La Marquesa Rosalinda de Valle Inclán, farsa sentimental i grotesca, que dirigeix Begoña Tenés on faig dos personatges molt diferents: d’una banda faig de Donya Estrellla que és la filla de la Marquesa i, per un altre, de Polichinela que és el geperut que va en el carro de la farsa. Aquesta combinació de dos personatges tan diferents, a més de gaudir, m’està oferint molta seguretat on fins i tot arribe a jugar molt amb ells. Em trobe en un moment seré i apassionat al mateix temps i aquest projecte es quedarà en la meua memòria segur.

P: Si hagueres de parlar de les teues millors direccions, amb qui et quedaries sense piular.

R: És una pregunta compromesa que la lògica em diu que no he de contestar atés que tots els meus directors i directores mereixen el meu major respecte pel seu lliurament i treball.

P: Em consta que acabes de cofundar la companyia #elabrigoverdeteatro. En quina situació està aquesta nova iniciativa?

R: L’anècdota és que tinc un abric verd i atés que en el confinament vam haver de parar jo vaig decidir a fer altres coses com a vídeos i una vegada em vaig posar aqueix abric verd i vaig fer un sketch sobre Pedro Almodóvar. A partir d’aquests vídeos vaig quedar amb les meues companyes d’aquesta companyia i va sorgir posar-li el nom, fruit del vídeo, de #elabrigoverdeteatro.

Anem fer “No és falta d’afecte” de l’autora Esther Abellán, on participem tres dones i és una obra que em recorda a la pel·lícula Chicago on hi ha una escena que es diu el Tango de les Presidiàries i que estan en la presó perquè han assassinat a les seues parelles expressant des del ball aquesta situació

P: Em vas contar que estaves provant altres subsectors del teatre com és el vestuari. Com portes això?

R: Ha sigut enguany. M’ha agradat sempre el disseny, el vestuari, els complements i això és una altra part del guió perquè li dónes vida als personatges i això m’està permetent novament conéixer noves persones interessants.

P: En la teua qualitat d’actriu, com veus en l’actualitat el Teatre a la província d’Alacant: les seues mostres, certàmens o fires.

R: Sembla que no té importància el valor de la cultura. Alacant, que és una ciutat xicoteta per tant més limitat tot, necessita de més espais escènics. No sols podem viure del sol i platja. El propi sector del turisme també podria oferir a més de gastronomia, productes culturals de la ciutat d’Alacant que també poden formar part d’aquesta.

El teatre és vida però la vida també és teatre i això em fa estar desperta.

P: Si tingueres oportunitat d’influir, què li plantejaries a un polític per a canviar o millorar les condicions del teatre.

R: Que si vols que els teus fills, el dia de demà, tinguen un nivell cultural rellevant li has de dedicar un espai, en la teua agenda i partides pressupostàries, al cinema, al teatre, a la música o la dansa, a la cultura amb majúscules. I tot no li ho podem demanar al sistema educatiu atés que el teatre és una mica més transversal. Ha de deixar la P de polític i convertir-la en la P de pare. Els polítics han d’aprendre a ensenyar cultura a la ciutadania.

Hi ha una cosa que podria permetre corregir la nostra situació a Alacant que seria crear una Escola Superior d’Art Dramàtic, copiant el model de Múrcia, i això seria un element de desenvolupament econòmic i social.

Aquesta entrevista de la meua vida en la cultura se la dedique al meu fill Alejandro amb els meus néts Martina i Mario i, especialment, a totes les persones que se’ns han anat per la pandèmia i que ara no poden gaudir d’ella.

P: Has participat en una mica de cinema. Què ha suposat per a tu aquesta experiència i formació en aquest àmbit?

R: La formació per a mi és essencial. El teatre és l’ací i l’ara que mou a l’espectador i en al cinema, en canvi, has de tindre la capacitat de mantindre el teu estat escènic emocional després de diverses hores rodant la mateixa escena. Recentment vaig participar en un càsting d’un film dirigit pel director il·licità Chema García Ibarra per al seu llarg “Espíritu sagrado”.

P: Eres una actriu que viu amb el públic o vius al marge d’aqueixa porció del teatre.

R: Cap actor o actriu pot viure al marge del públic: tenim dues coses importants: els personatges i l’aliment que es rep des del públic. Els aplaudiments són essencials com veure al públic expectant.

I, a més, no és possible estar al marge del que ocorre en el sector cultural i vull destacar com a exemple, la iniciativa que tu dirigeixes a través de la revista LOBLANC.info que serveix de crònica de la vida cultural de la província i això l’he de reconéixer on agraïsc també la teua participació personal com tantes vegades has fet amb mi en diferents activitats que m’importen. I afig que aquesta entrevista m’ha encantat.