Ara has de fer un esforç per a llegir. Ara has de véncer la temptació de les pantalles. I altres temptacions menys suggeridores, però igual de poderoses. Ara el temps de lectura és més preuat, perquè el temps, en general, és més valuós. Ara saps que cada minut és una llavor d’or amagada entre l’arena i les pedres del llit d’un riu cada vegada menys cabalós. Ara eres conscient que pots recuperar qualsevol cosa, menys el temps. Ara eres més selectiu. Ara cada volta que el segundero dona al rellotge compta.

Ara, dius, no hauria pogut llegir aquell llibre.

Estàs en un tren. Recorres més de cinc mil quilòmetres a l’any, en totes dues direccions. Més de cent hores de lectura. Més de quatre mil pàgines. Més de quinze llibres devorats, unes vegades amb fam, unes altres amb sacietat, com qui s’alimenta per costum, assegut en una d’aqueixes rases butaques. A més dels quals lliges sobre un llit, o un sofà, o el banc d’un carrer, o el fred metall d’una cadira de cafeteria.

Sempre les mateixes butaques. No sabries dir per què, però la goma-escuma que apunta per les clivelles del escay cagat t’atorga una certa sensació de seguretat.

Estàs en un tren. Sempre el mateix tren. Sempre les mateixes cares. No hi ha mòbils. El seu ús no està encara estés. És quasi un objecte de ciència-ficció. Els passatgers al teu voltant escolten música, o parlen entre ells, o lligen. Lligen.

Llegir era pràcticament un compromís. No sols al tren, sinó en la vida. Però en la teua evocació estàs en un tren. El tren. Un mitjà de transport que se t’antulla tan atàvic com l’acte de desxifrar un codi imprés en negre sobre blanc. El tren que et portava cada setmana a aqueix altre món, a aqueixa altra vida palesa en el número catorze del carrer Caravaca d’aqueixa ciutat travessada per un riu fantasma, per un llit invisible en el qual bategava una realitat submergida hui en el record. Llegir era una cosa inqüestionable. No llegir no constituïa una opció. Igual que dubtar de l’existència de Déu en l’Edat mitjana.

Ara llegir implica una voluntat. Un esforç. Ara hi ha qui es vana de no haver llegit mai un llibre, com si algú poguera enorgullir-se de no viure, de no respirar.

Estàs en un tren. El tren. Al teu voltant hi ha altres lectors. Alguna conversa en veu baixa. En això també hem canviat, dius, en la nostra gestió del silenci. De tant en tant alces la vista del llibre. Et preguntes què pensarien de tu els altres passatgers si saberen què lliges. Encara que escodrinyen la portada de la teua novel·la, igual que fas tu amb ells, amb qualsevol que es creue en el teu camí amb un llibre. Fins i tot encara que coneguen el títol i l’autor. Ni tan sols s’acosten, dius. Alces la vista de la novel·la i somrius a una antiga companya d’institut que està canviant de vagó. Miras com desapareix i tornes a l’escena que estaves llegint amb la mateixa naturalitat amb la qual llegiries la descripció d’un paisatge bucòlic i no l’assassinat i l’esquarterament d’una jove com la que acaba de passar. D’això va la història. Patrick Bateman és un yuppie que viu i treballa a Manhattan, que porta una vida superficial, plena de luxe i impostures, i que es dedica a torturar i a assassinar als seus semblants per pur plaer.

American Psycho és una novel·la controvertida. Quan es va publicar en 1991 va despertar odi i admiració a parts iguals. Alimentava la polèmica pel to macabre i fred de la narració, pel detallismo en la descripció de les escenes de tortura, de desmembrament o canibalisme. O per les extenses diatribes sobre cançons, marques de moda i consum de drogues. L’actitud del protagonista cap a les dones va provocar que el llibre fora considerat una obra repugnant per part dels sectors més feministes de la societat. Hui ningú hauria publicat la novel·la, dius. A pesar que en el fons és una sàtira salvatge sobre el consumisme depredador dels 90, una crítica brutal al capitalisme, a la hipocresia de les nostres societats, cap editor s’atreviria a tirar avant un text tan culturalment incorrecte. A pesar, sobretot, de la necessitat que tenim hui d’obres incorrectes. Una altra vegada la foguera, dius.

Recordes haver-la llegit quasi al mateix temps que els estocolmers. Llavors no éreu els estocolmers, sinó només companys de pis. Encara no éreu germans per elecció, com canta Calamaro en aqueixa cançó que escoltes tantes vegades pensant en ells: la meua amistat i el meu renyó. Encara no havíeu planejat aqueix viatge a Estocolm en el qual confluiran les vostres vides igual que conflueixen les illes que formen la ciutat. Ho vau llegir quasi al mateix temps, però no hi havia una intenció en això. Us ho vau recomanar els uns als altres com hui es recomanen les sèries. Parlàveu del llibre a tota hora. Discutíeu interpretacions de la novel·la com si fóreu personatges d’un guió de Tarantino. Tal vegada no va anar així, dius. Però així ho vols recordar.

V havia llegit també Menos que cero, escrita uns sis anys abans que American Psycho, en la qual ja apunta el seu estil: el contrast entre la seua manera de narrar, fresca i enlluernadora, i el món corrupte i pútrid que retrata. Tenia només 21 anys, era un universitari, com vosaltres, i el seu èxit va ser instantani. V us contava que va arribar a la universitat de Bennington carregat amb una maleta plena de coca i una altra amb les notes que es convertirien en la seua primera novel·la. No sabíeu d’on es treia V aqueixes històries, però us encantaven.

Tornes al tren. Tornes a la lectura i al traqueteo i a Patrick Bateman i a les seues atrocitats. És un clar exemple que el narrador i l’autor no són la mateixa persona. Escrivim el que som, dius. Els nostres personatges tenen alguna cosa de nosaltres, dius. No obstant això, Bateman és un assassí, un psicòpata que tortura per plaer. És un personatge que t’horroritza i et fascina alhora, com una antítesi macabra i aberrant. Com un abisme, dius. Un monstre susceptible de convertir-se en icona pop, igual que Manson o Dahmer, per damunt de les veus que asseguren que el llibre ja no té vigència, que la crítica subjacent ja no té sentit i que ha quedat en un inventari d’escenes macabres. Si llegiren la novel·la s’adonarien del seu error, dius. Una dada curiosa: el protagonista està obsessionat amb Dolnad Trump, a qui admira i considera un heroi. Necessitem llegir històries que ens provoquen, que ens repugnen, que ens ofenguen, que ens traguen del permanent espot publicitari en el qual vivim, insisteixes.

No has volgut veure la versió cinematogràfica que va dirigir Mary Harron en el 2000. No has volgut trencar el record que tens de l’atmosfera de la novel·la. Un llibre al qual saps que tornaràs algun dia, quan tan nou com es publique t’avorrisca i només et quede el consol de rellegir. No has volgut contaminar la imatge que tens de Patrick Bateman. Encara que en la pantalla tinga la cara i els gestos i la mirada de Christian Bale.

El seu últim llibre, el primer de no ficció que escriu, naix de l’enuig de l’autor respecte a la dictadura del políticament correcte. Sense deixar el seu estil corrosiu i provocador, se submergeix en un assaig, amb moltes anotacions autobiogràfiques, que reivindica l’humor i la sàtira per damunt de la hipersensibilitat millenial. En una època en la qual ser home i occidental porta amb si l’estigma d’una espècie de pecat original del qual un no pot desfer-se, ho ha titulat Blanco. En si mateix una declaració i un insult. Promet. Patrick Bateman, no l’assassí, sinó el que té alguna cosa del seu autor, alguna cosa de cadascun de nosaltres, ha tornat.