INVERSIÓN MATRICIAL, una exposició d’Alberto Santonja per a donar la volta, per a tornar a l’origen

 

Alberto Santonja és un xiquet dels grans. Ha sigut seleccionat pel IAC Juan Gil Albert per al projecte expositiu “Art en la Casa Bardín” que podreu visitar fins al 21 de setembre en la seu.

Des de xiquet fins a l’actualitat segueix construint coses amb les seues mans. Abans li agradava molt les nines, treballar amb elles, ara les construeix encara que els crida Dames.

Aparentment tenia una dualitat, que ja ha resolt des de la reflexió íntima, entre l’Art i el Disseny, i quan observes i participes de la seua obra exposada et permets tenir la vibració de voler jugar com fa ell: muntar i desmuntar.

La seua vida actual és un triangle territorial: Alacant – València – Ibi, per diferents raons que conviuen. Vides i espais que són diferents però que construeixen en aquest onvoca tots els seus vincles. Per tant, ara és un gust tenir-ho en el sud, explicant els seus assoliments artístics que va emprendre en 2006 en aquella que va anar la seua nova etapa.

La seua exposició, Inversió Matricial, és una mostra per a veure tot sol, per a estudiar tot el que el ja ha investigat-dissenyat o per a veure amb els vostres xicotets, si els teniu, perquè es van a sentir com a casa, en un joc, insistisc.

Ell, ens explica totes les seues coses, a poc a poc….

Pregunta: Què significa per a vosaltres haver sigut seleccionats en la onvocatoria d’Art en la Casa Bardín del IAC Juan Gil Albert 2018-19?

R: No m’agrada exposar, off the record, costa molts diners, ser artista requereix d’inversió econòmica. D’un any a aquesta part, he considerat que la visibilitat per a la meua és important, on les mires estan millor apuntades, trobant el meu propi estil on ja puc considerar que sóc escultor després de 10 anys.

El projecte del Gil Albert ha sigut un abans i un després on crec que comença una nova etapa en la qual preveig canvis. En l’actualitat, per exemple, estic preparant l’escènica d’una opera “Els Contes de Hoffmann” que dirigirà Daniel Abad Casanova i on el treball realitzat en aquesta exposició és aprofitable.

P: De les maquetes de motos de xiquet a les maquetes artístiques de 2018, no?

R: Tota una vida dedicada a construir coses amb les mans. Pel meu treball, m’agrada tocar les coses, treballar els materials amb les mans, les temperatures, les textures. Des de xiquet fins a l’actualitat seguisc sentint igual.

P: En la carrera vas fer l’especialitat de dibuix en Belles arts però ara eres més escultor.

R:  Vaig fer Belles arts encara que tenia molts dubtes de què estudiar. Vaig tenir converses amb professors del departament de disseny, i com mai vaig voler ser artistes vaig començar a presentar-me a concurs de disseny, disseny industrial: joguets, mobles, etc…

P: Ensenyes als teus alumnes i alumnes a fer maquetes i prototips.

R: Jo sóc autodidacta, assage / error. Jo vaig publicar dos llibres de motles i prototips per l’editorial de la Universitat Politècnica de València, vaig investigar. En l’actualitat he ajudat al meu alumnat que es convertisquen en emprenedors del sector. El meu tracte amb ells i elles és molt directe atès que hi ha molt treball de taller i on es desperta la confiança de seguida. Jo també aconseguisc aprendre molt de la formació. Et proposen reptes i és molt motivador poder-los donar mitjans i solucions per a aconseguir l’objectiu que planteja l’alumnat.

P: Què pretendeis voler dir-nos sota el concepte INVERSIÓ MATRICIAL: dieu que és una invitació a l’observació i la reflexió però també a la diversió?

R: Inversió és donar la volta, de tornar a l’origen i després traslladar-ho al món de l’art. Matricial és un concepte industrial originari que expressa la primera obra. A més, afig, l’art ibèric està implícit: per ser d’Ibi van començar a cridar-me Íbero. Atès que m’agradava l’art tribal, prehistòric, primitiu, vaig començar a imaginar-me que en el meu poble hi havia art íbero, encara que no s’ha descobert perquè no han investigat o invertit. La meua inspiració va ser la Dama d’Elx, el Guerrer de Moixent del poblat íbero de la Bastida dels ALCUSSES, la falcata que realitze en materials del segle XXI, utilitzant com a models els clics de Famobil. Tot part, curiosament, de la rondalla de pensar que Ibi és molt Íbero.

P: Per què aqueix incentiu de Fes-ho el teu mateix (Do it yourself)? Perquè l’art ha de ser accessible en la seua producció per a tots.

R: Hi ha un concepte que sume a açò. Ara és molt proper pel mètode IKEA, acostant l’art al ciutadà del carrer amb aquest simil. Vull aquesta prestatgeria i me la munte jo. Vull aquesta obra i la construïsc. He pensat fer una obra per fascicles que la gent compra periòdicament. Per al meu és important aplicar-ho al sector dels xiquets per a connectar la infància atès que açò és el futur. És a dir, acostar l’art a nivell econòmic, on el factor escala té un factor important en la meua obra: d’alguna cosa gran, una obra, ho escalem en xicotet per a tots.

P: Què significa per a tu i per a la teua obra el gran Mazinger Zeta del dibuixant i guionista japonés Gō Nagai. Fins i tot el Bou Z en la teua exposició.

R: Mazinger Z és un robot enfront dels dibuixos d’Heidi de l’època, El plantejament és que en 1975 aquest dibuix va impactar perquè no estàvem acostumats i ens marque molt. És una picada d’ullet a la meua infància. Jo quan era xicotet vaig demanar en reis una nina, qüestió que era rar. Les nines sempre m’han agradat, són joguets, i jo simplement joc amb les meues obres.

P: Com eres de la zona, et ve a tomb ser d’Ibi/Onil, pel teu treball professional i artístic actual. Et maneges en el que el teu comissari ho crida llenguatge industrial del sector juguetero

R: M’ha influït molt en el meu art, el meu propi entorn. El que més m’agrada caracteritzar és a l’ésser humà: record en la cuina de la meua mare quan l’ajudava a casa com els humans i els conills som iguals encara que amb dimensions diferents. Demostra el meu gust per l’anatomia.

Aquesta setmana, a més, la revestisca Autopista m’han publicat una doble pàgina presentat fotogràficament el meu treball sota el títol “No sol professors”.

P: Explica’ns la serie Dames: d’on parts a on vas: Dama del Joguet o F1, Dama de la Moto, Dama del Dakar i poc més amagada per a mi la Dama que riu.

R: L’origen d’aquestes obres és com havia de resoldre captar l’atenció de persones que patrocinaren la producció d’aquestes obres en 2006 i que després vaig poder a exposar en una galeria introduïda de Marbella cridada ART WANSON GALLERY. Art amb ferralla ho fan molts artistes però amb peces caríssimes de Fórmula 1 no és habitual, tanta exclusivitat. I són dames perquè m’agraden les nines de quan jo era xiquet.

En aquesta línia, a Jorge Martinez Aspar (ASPAR-ART) li vaig proposar utilitzar peces de moto per a poder accedir a la creació de noves obres que incloguera un certificat d’autenticitat que demostrara que la peça de la moto havia participat en determinats campionats. Era una forma de captar l’atenció d’afeccionats al motociclisme perquè s’acostaren a l’art.

Per les sinergies, el tercer projecte (PART-DECÓ) que intentem era una adaptació de vehicles a mobiliari on potencialment l’interessat triava el model de cotxe i jo ho dissenyava i una empresa ho construïa o adaptava. Arribem a produir un Mini Scriptorium i l’adaptació d’un Peugeot 402. Va ser una inciaitiva que es va quedar en stanby.

P: A Santonja li va la política o almenys la crítica social. Amb la proposta que planteges en l’exposició “Comunitat Valenciana, El joc ha acabat” què vols explicar realment a la gent.

R: En l’obra la tanca és blava que no és casual, on apareix una Comunitat rosegada per un comecocos en forma de paella, com a element símbol valencià tradicional. L’obra representa una foto de la deterioració institucional provocada per la classe política que han deteriorat el nostre futur. Com van perdre les eleccions era per tant necessari assenyalar “El joc ha acabat”. Si hagueren tornat a guanyar les eleccions s’haguera denominat “Insert coin. El joc contínua”.

És, en defnitiva, una crítica al despropòsit de la Comunitat Valenciana que ara estem pagant els plats trencats.

La televisió té el seu paper en aquest joc atès que estem condicionats a les seues imatges en tots els sentits. És un comecocos, com represente en una obra de l’exposició. En els països, per exemple, empobrits en barris modests, tots tenen una parábólica. Açò demostra el domini d’aquest mitjà de comunicació.

P: També la peça de targetes de crèdit: “In-crèdit. They did themselves (ells mateixos).

R: Jo he viscut per qüestions familiars en molts llocs d’Espanya. Totes les targetes són del Banc Popular i com jo crec que aquest Banc ha traït a les persones que han treballat, com el meu pare, he necessitat treballar-ho en una obra. Crec que han fet una triquiñuela per a enfonsar-ho. La situació, no me la puc creure, no és entendible.

També incloc una altra peça amb targetes de Galeries Preuats, empresa que va expropiar pel de Rumasa el govern socialista de torn.

P: Et maneges en tres fronts: l’Art, el Disseny i afig l’artesania de cort industrial. és una contradicció o un contrasentit?

R: Al principi vaig pensar que era erràtic. Per una xicoteta lesió que tinc d’una hèrnia discal, pel repòs, vaig començar a escriure les meues memòries analitzant com ha influït tot en la meua vida de creador. Totes les meues passions, el disseny, la creativitat, la plastilina, el motor, han confluït i ha anat fluint on ja no puc posar una línia divisòria d’aquestes disciplines.