Rafael Buisán en una exposició que descobreix els seus temps que semblaven amagats i que són tan essencials

Quan tornem a veure’ns Rafael Buisán i jo, després d’alguns anys, la qual cosa no canvia és el to, la seua relaxació per a explicar les coses, la seua capacitat de donar tota la proximitat per a acostar-se a ell i a la seua obra que estava en cofres antics, com amagada.

Jo venia a veure-li solament amb els meus records, perquè quan li vaig conèixer va ser el moment de la sèrie “El Mar desde mi ventana” que també va cridar “El Color del Agua”. Aquell era un projecte de dedicació, temps i mètode on va cercar l’essència del color de l’aigua, la impermanència del color a través de la llum. Va ser la seua etapa post, que després he sabut, que va arribar a través d’un esgotament. Una etapa intermèdia que li va permetre plantejar-se el color amb atreviment, donant-li la importància, per tant, al color enfront del blanc negre tan expressiu.

Sempre va pensar que grans mestres havien tingut dificultats amb el color. En canvi a ell li va produir un canvi de paràmetres on va produir 365 unitats, un any sencer, d’un enquadrament que abstreia a velocitats lentes on cercava llum i color.

Un projecte que era per a escoltar el so del mar i d’alguna forma deixar de ser fotògraf en si per a treballar amb materials reals, llevant o desenfocant la qualitat fotogràfica perquè les persones sintonitzen de debò amb l’obra.

Però l’exposició de hui, “Desde el Claroscuro”, que s’inaugura el divendres 8 de juny, és dels veintitantos anys anteriors, a manera de retrospectiva i antologia, on hi ha dues Rafaeles Buisanes. El primer, que s’inicia en els anys previs a la mort de Franco on les influències directes naixen de la revista Nueva Lente que va ser una publicació molt significativa de les noves avantguardes de la fotografia i va explicar, entre uns altres, amb Jorge Rueda en una època en la qual la fotografia era molt minoritària. Etapa per a veure i tocar.

Posteriorment, fruit d’una transformació de valors en el personal, s’allunya de les urbs -una referència essencial en el seu treball- per a anar-se a connectar amb el mitjà natural, entrant en una etapa de meditació, diguem que quasi Zen, que fa que la seua construcció fotogràfica es faça molt orgànica, d’éssers naturals no humans i per tant fotografiant altres coses, altres vivències, altres moments en definitiva, una etapa per a veure i quasi oler.

 

Pregunta: En la teua trajectòria trobes “El camino de la Luz” al que tu diues també Mandalas.

Resposta: Va ser un treball que va començar sense preveure-ho. És un cercle d’energia que captava amb la càmera i que posteriorment componia amb altres elements. Utilitzava els mateixos recursos que utilitza la naturalesa per a reproduir-se com ocorre amb “los helechos”. En treballar m’adonava que hi ha una sèrie d’elements que es repeteixen, els cercles, ovals i quadrats, la geometria platònica. I el que amb si és la unificació d’aqueixa energia en una forma geomètrica que representa l’essència d’aquest element. El mandala és el cercle que ho uneix i ho compon tot.

P: Com et va resultar aquella galeria que vas fer de cuiners i cuineres alacantins-es del llibre de Pedro Nuño de la Rosa

R: Amb aquest projecte vaig recuperar el meu esquema dels retrats. Va ser un disseny creatiu del que em que vaig quedar content. Vaig connectar amb molt d’ells, per exemple amb Alfonso Gea. Per la meua formació en història de l’art, amb moltes referències per tant, em vaig atrevir amb molts d’ells, quasi posant-los en un destret, quan els feia decorar-se el seu cap amb alls o ñoras…

P: ¿La teua actualitat creativa, de hui, quina és?

R: Estic tornant a treballar en blanc i negre, però component d’una altra forma com les sèries “El Bosque Celeste” i “Caos” en el qual m’influeix tot el que m’envolta on la naturalesa és un ressonador dels nostres estats anímics.

El meu art és un art que sintonitza amb la gent que medita. Em sentia impulsat per a crear, no tant un creador en sí. Com em va escriure la meua amiga Luisa Gómez Gascón “el artista es el hacedor de la imagen, del color, del elemento. Su cometido es liberar.

P: Nou estudi i nova exposició “Des del Claroscuro”.

R: És el meu passat artístic que és la base dels meus primers 26 anys des d’on creia que havia de fer justícia. La presente en mi nou estudi el que que permet conèixer molt més i millor a l’artista que sóc. I el plantejament, autogestionat, és un format exposició que es denomina Open Studio, una porta oberta, per a conèixer l’obra i l’artista i que després de la inauguració es podrà visitar concertant cita prèvia.

INSTANTÀNIES:

La teua cançó favorita.

La ceremonia de la confusión. Bunbury

La teua ciutat de l’amor.

Realment una vall de la província de Tarragona

L’últim poema que has llegit.

Un poema que comença així:

Subió su espíritu a las nubes

Después bajó…

Después se enamoró del alba

De la nube lenta y del sol que adormece las plumas

A Alacant, a on portaries a algú especial:

Altea

Veus pel·lícules per internet o per TV

TV

Facebook o twitter

Ni l’un, ni l’altre

Parafrasejant a Buisán, aquesta exposició és en record d’aquests temps passats. Per a complir amb la poesia, per a complir amb els poetes, Per a complir amb tot el que vivim i el que deixem sense realitzar, però sobretot per al realitzat, per a complir amb els nostres orígens i amb les nostres arrels, per a no oblidar el que un dia vam ser i potser ens va portar a ser el que avui som. “Dede el Claroscuro”, per tant, és per a combatre l’oblit i ho òxids naturals del temps.

Gràcies R.B.

Si t’ha agradat aquesta notícia, comparteix-la en xarxes socials. Inclou els nostres hashtags #LOBLANC#envalencia #CulturaAmbtu #CulturaAmbmi #CompartimCulturaAmbtu. Per a conèixer altres esdeveniments en la zona consulta nostra Agenda